El professor de la Universitat de Lleida i activista ambiental defensa que cal actuar ja per revertir la degradació de la vida al Pirineu
La figura de Bernat Lavaquiol va guanyar presència arran lafallida candidatura olímpica dels Jocs d'Hivern del 2030 a la qual s'hi va oposar frontalment. Creu que el temps li ha donat la raó i a poc a poc la població s'ha anat adonant que el model de "monocultiu turístic" és dolent per a la població local i el conjunt del territori.
Segons explica a Ràdio 4, hi ha dos arguments de pes que sostenen aquesta tesi. D'una banda, l'augment desorbitat del preu de l'habitatge, i de l'altra per la tipologia de feines que es creen, que són estacionals, precàries i en sectors de baix valor afegit. Les conseqüències són clares: hi ha molts treballadors que estan visquent en caravanes i càmpings o han d'anar a viure a localitats molt allunyades d'on treballen.
Lavaquiol, que és enginyer agrònom i forestal, no nega que l'activitat turística generi molts diners però el problema, explica, és que els genera per molt poca gent i se'n beneficien propietaris de grans empreses que amb una inversió molt reduïda i cotos baixos tenen uns beneficis molt alts.
La conseqüència, diu Lavaquiol, és que "estem en un procés de substitució demogràfica" en el qual les classes populats que no tenen cap propietat es veuen abocades a marxar perquè no poden pagar. El seu lloc l'acaben ocupant persones d'alt poder adquisitiu, sovint procedents de l'àrea metropolitana de Barcelona, i que tenen al Pirineu una segona residència que només utilitzen uns quants dies a l'any, amb el que suposa això de buidament i desocupació del territori.
Per Bernat Lavaquiol el futur del Pirineu passa per la diversificació de l'economia de la zona perquè "no ho podem apostar tot a un únic model que genera aquestes desigualtats socials i problemes ambientals". Considera que s'hauria de tendir a reduir els cicles de consum, potenciar la indústria més propera per tal de satisfer les necessitats bàsiques de les persones i disposar d'uns serveis públics forts. | OLGA RODRÍGUEZ
