Avui estem a Portbou, el darrer poble de la costa cap al nord, un del punts de partida dels que ara fa 75 anys es avaren exiliar. Portbou va reviure diumenge passat el camí que seguiren els que travessaren la frontera pel litoral mediterrani pretenent que se'ls consideres com a refugiats. Hi varem ser diumenge i dies abans varem fer una volta per la població acompanyats per l'alcalde, Josep Lluís Salas.
Malgrat disposat d'un port natural, la badia de Portbou que constitueix un refugi excepcional per a les embarcacions, fa força temps la gent va abandonar la pesca per obtenir uns ingressos regulars del transit ferroviari. Portbou encara no 1300 habitants, va disposar d'una gran casa quarter de la Guàrdia Civil que va haver de ser ampliada.
Passejant pels carrers del municipi trobem diverses persones i així aprofundim en la vida local. El gerent del port esportiu ens explica com en aquesta època hivernen embarcacions de les poblacions veïnes, particularment de Cervera de la Marenda ja que el port d'aquesta població no ofereix l'abric que sí que troben aquí.
Passem pel supermercat regit pel president del futbol que enguany celebra el centenari. Una senyora que està prop del norantena ens parla de la Renfe i de com el seu marit un dia va decidir deixar-la. 'Jo vaig plorar' ens diu - però ara me n'alegro ja que la pensió de viudetat que tindria no em permetria pagar el centre de jubilats on trobo una bona companyia. És molt trist està sola a aquesta edat'.
L'alcalde ens explica que vol aconseguir una llotja perquè les subhastes de peix atrauen el turisme. També ens mostra diversos establiments d'hostaleria tancats. La majoria perquè és temporada baixa i algun perquè vivia del Talgo que ara, amb la connexió d'ample europeu amb França, han suprimit. Els trens de llarg recorregut passen pel túnel de la Jonquera i el transit a Portbou a disminuït.
Saludem a la Teresa, encarregada de l'Oficina de Turisme, un dels pocs llocs oberts en diumenge en aquest dates. Està preparant la ruta de l'exili i ens parla d'en Walter Benjamin. Mentre uns marxaven cap al nord altres com en Benjamin uns anys més tard, vindrien a trobar refugi al sud. Malgrat acabés suïcidant-se davant el temor de ser deportat a la zona nazi.
Finalment recordem el recorregut entre la platja de Portbou i el Coll dels Belitres, inici de la ruta que ressegueix el camí de l'exili. Podem apreciar, primer, Portbou a vista d'ocell i, més tard, la població de Cervera. En ambdues destaca la gran platja de vies, així anomenen els ferroviaris l'extensió de rails necessària per les operacions de transit de viatgers i mercaderies. Al sud ample espanyol, al nord, ample europeu. I ara, al no passar els Talgo, la instal·lació de canvi d'amplada d'eixos, abandonada.
Com és habitual, dediquem també uns minuts per recordat l'edició de la setmana passada amb un breu resum.
Parlarem de la Vall de Bianya i de la seva Fira del Farro, farina de blat de moro, que inclou un tast molt esperat per la qualitat i la singularitat de l'oferta amb una cervesa pròpia feta amb farro.
La Garrotxa presenta un clima singular que condiciona el paisatge i ha fet néixer fa un segle l'escola paisatgista d'Olot. Aquest va ser el tema d'una xerrada que sobre aspectes relacionats amb la festa, cada any acompanya el programa de la fira.
Tenim ocasió de parlar amb u n reconegut flequer: abans el pa negre era el recurs d'una economia molt precària. Ara se'n diu pa integral i la gent el troba boníssim. També recordem l'època de l'estraperlo i del racionament
Amb en Pere Macias, diputat al Congrés que fou entre altres Conseller de Política Territorial, parlàrem de com les comunicacions viàries han acostat la Garrotxa al mon
I finalment l'alcalde, satisfet, ens explicava de la promoció de Vall de Bianya a Europa.
I per acabar, expressar la intenció de tornar a parlar de Portbou en un programa proper ja que la població no s'explica del tot sense esmentar la Casa Gran, el desplegament de forces de l'ordre i el contraban dels treballadors que directament o indirecta depenien de la Renfe. Una gent que per complementar el sou esquifit que se'ls pagava havien de fer comerç amb mercaderies de trànsit il·legal, de poc valor, això sí, però que complementaven els ingressos salarials.
