A la Viquipèdia, s’explica que el metratge trobat “és material cinematogràfic fet per altres, que els realitzadors incorporen en un film, tot i que no en són l'autor. El material «apropiat» pot provenir que qualsevol font: residus de films i talls no utilitzats, enregistraments d'arxiu, cintes amateurs, pel·lícules pedagògiques, de publicitat, d’empreses, i també citacions de documentals o llargmetratges. Era un gènere del cinema experimental, que feia una mena de collage fílmic. És una forma cinematogràfica de l'apropiacionisme, aquests objectes trobats, com el famós Orinal de Marcel Duchamp (1887-1968) que l'artista declara art”.
El metratge trobat forma part intrínseca del gènere documental, on és habitual la incorporació d’imatges no creades pel director. Però quan parlem de pel·lícules de metratge trobat no parlem exactament de documentals. Parlem de cintes en les quals, tal com especifica l’enciclopèdia britànica, “es presenten alguns o tots els plans d'una pel·lícula narrativa com si fossin enregistraments d'esdeveniments de no-ficció que s'han descobert i retransmès a l'audiència amb poca o cap mediació”.
Des de fa més de dues dècades, les ficcions de metratge trobat s’han convertit en un dels subgèneres més rendibles i exitosos del cinema d’horror. The Blair Witch Project i “Paranormal activity” són alguns dels títols més coneguts d’un corrent que, lluny de mostrar signes de feblesa tot i l’aparent saturació del mercat, sembla haver trobat una font de renovació en el simulacre de vídeo xats i altres materials audiovisuals del nostre temps. Però, per què un experiment meta-narratiu amb unes característiques tan singulars aconsegueix seduir-nos d’aquesta manera? Quins són els ressorts conscients i inconscients que activa?
