"Si no és transgressor, no és underground".
“Si no és transgressor, no és underground. Ha d'amenaçar l'statu quo fent alguna cosa sorprenent, no només imitant el que s'ha fet abans".
Ho va dir Nick Zedd, l’artífex del cinema de la transgressió, el moviment anti-cinematogràfic que als anys vuitanta va intentar superar tots els límits del bon gust i de la correcció formal i tècnica del cinema d’avantguarda. Amb el seu marc d’acció localitzat a la zona del Lower East Side, una de les àrees més degradades de l’East Village de Nova York, i alimentat amb música post-punk, drogues dures i una concepció econòmica, intencionadament amateur, furiosa i guerrillera de fer pel·lícules, el cinema de la transgressió va durar poc temps perquè l’autodestrucció formava part del seu ADN, però va deixar darrere seu un bon grapat de llegendes, imatges inquietants i creadors i creadores que mereixen ser recordats.
Perquè per molt desconeguda, per molt secreta que sigui, la història segueix sent història. I sempre se’n pot aprendre alguna cosa. O fins i tot, inspirar un futur que passi, com van fer els seus protagonistes, per l’inconformisme estètic i, per què no, ètic.
