Dansar amb els el límit de l’aire, resseguir el perfil d’allò que encara no té forma, respirar la fondària de l’abisme. La música és un camí cap a la frontera entre allò que temo i allò que anhelo. És un viatge que, seduït per l’embruix, du cap a la clarividència. Un horitzó llunyà que acaba revelant la pròpia essència. I el violí el canal en aquest trànsit. És el de la Roser Loscos. Límits i Abismes és el títol d’aquest projecte. El primer en solitari després de veure-la en formacions com Las Migas. 8 cançons a la recerca de nous llenguatges sonors, al límit de la clàssica i en l’abisme de la contemporània, on hi empeny el batec dels ritmes àrabs i s’hi expira l’alè de les melodies flamenques. Música que solca, que s’estira, que busca, troba i torna a buscar. Avui a l’Acústicament, la ment acústica de Roser Loscos.
