INTERVENEN
Unió de Sant Ponç membre de la Unió de Sant Ponç
Xavier Tries, exalcalde de Barcelona
Venedores i compradores
Rosa Vila Gratacós, mestre jubilada banyolina
Botiguer nouvingut
ESMENTS
Georgina Gratacós, conservadora del Museu Darder
Esther Font, responsable d’exposicions del mNACTEC
IL·LUSTRACIONS MUSICALS
Mireu com va, mireu com ve. Nuria Feliu
Sota un cirerer florit. Joan M. Serrat
La rumba dels 60's. Gato Pérez
El tren pinxo de Banyoles, popular
Un pont de mar blava, Lluís Llach
CONTINGUT
Recuperada el 1942, cada any, l’11 de maig, el carrer de l’Hospital de Barcelona s’omple de natura. Es tracta de l’ancestral fira de Sant Ponç a la que hi acudeixen amb les seves plantes, herbolaris d’arreu.
Parlem amb un membre de la Unió de Sant Ponç que és l’entitat organitzadora amb el suport del districte de Ciutat Vella. És parla de la tradició, de l’activitat herbolària i d’una casal del Montseny, emblemàtic, el nom del qual prové de l'herbolari Bofill, rebesavi del poeta Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost), que al segle XVIII, es convertí en un reputat botànic que es dedicà a la recol·lecció de plantes medicinals del massís.
Visitem el setè concurs fotogràfic popular Fira de Sant Ponç i quan sortim ens creuem amb un exalcalde. Sí, en Xavier Trias acaba d’entrar. Reculem i li demanen unes paraules. Ens explica que és un assidu de la manifestació i, no ens hem podem estar, ja que a fora hi molts “guiris” que si passegen amb cara d’entusiasme, li demanem per si el turisme pot afectar les tradicions.
Passem a l’exterior. Parades, herbolaris, plantes recol·lectades al bosc... gent que compra i micròfon inquiet que pregunta. Ens informen de les varietats i de les seves propietats, algunes fins hi tot qualificades de màgiques com la Rosa de Jericó de la que ens parla una banyolina, seixanta anys veïna de Barcelona però que no ha deixat mai de ser filla de la ciutat de l’estany. Ens explica anècdotes del museu Darder, de les feres dissecades, del boiximà... aquell negre al que els seus alumnes, era mestra, aixecaven el “taparrabos” per veure que hi havia a sota. “Les altres mestres s’enfadaven, jo em feia un tip de riure” assegura, mentre recorda l’amistat amb la Georgina, conservadora del Darder.
Abans de cloure l’edició, recordem i rectifiquem. Sintetitzem una nota.
