Aquest diumenge hem començat amb la reflexió de persones que abandonen internet per abraçar la vida real. Passen de les xarxes socials i són un col·lectiu de persones, una nova tribu urbana, exòtica, persones que voluntàriament han decidit posar fre a la voràgine d'internet i passar de la hiperconnectivitat. Els mòbils que porten són autèntiques relíquies, peces d'antiquari, amb més de 6 anys i no amb el darrer disseny. Es queixen que estan perdent les converses, les relacions cara a cara, allò autèntic i natural. Diuen que les xarxes socials ens aïllen, es fan cada vegada més individualistes. Una nova tribu urbana que no són gent aïllada al camp, sinó urbanites, nadius digitals i llicenciats
Entrevistem a Carlos Hernández de Miguel i Ioannis Ensis, escriptor i dibuixant del llibre "Deportado 4443. Sus tuits ilustrados". Molt més que un còmic, la història de 9.300 espanyols captius en camps de concentració nazis. Editat per Ediciones B. 4 anys i mig entre filferros del camp de Mauthausen, lluitant contra l'amenaça permanent de mort. Basat en el que va viure el tiet de l'autor, Antonio Hernández Marín, que va suportar tortures i va veure morir a molts compatriotes afusellats, asfixiats a la càmera de gas, malalts, extenuats per un inhumà treball a la cantera. Antonio Hernández Marín va aconseguir sobreviure, li deien el Murciano, però per l'autor sempre serà el seu Tiet de França.
Carlos Hernández de Miguel havia publicat una llarga investigació Los Últimos Españoles de Mauthausen, on desgranava a través del testimoni de supervivents com va ser la vida i la mort d'homes i dones a Buchenwald, Dachau, Ravensbrück o Mauthausen. Una obra que també assenyalava els culpable de tot plegat. Després va començar una campanya i accions a les xarxes on el que més va triomfar va ser el Twitter @deportado4443 on durant 3 mesos i mig en primera persona Antonio Hernández Marín es va convertir en el portaveu dels silenciats. 50mil internautes varen seguir amb emoció el seu relat, comentaris de tristesa, dolor, recolzament i solidaritat. Era explicar en directe el patiment diari d'un camp nazi.
El dibuixant Ioannis Ensis va sentir la necessitat de dibuixar allò que havia llegit a través de tuits. Va sorgir del cor, de les tripes, molt visceral. Una història potent i verídica. Una obra que és un reconeixement als oblidats perquè només uns 3.500 varen aconseguir sobreviure a l'infern i han anat morint sense que se'ls brindés el reconeixement que es mereixien. Ara queden una desena només en vida. Una de les sentències d'un SS quan varen arribar al camp de Mauthausen va ser: "vosotros que habéis entrado por esa puerta, perded la esperanza, sólo saldréis de aquí por la chimenea del crematorio". Els hi treien tot, els humiliaven, els rapaven, els donaven l'uniforme de ratlles i un maleït número.
Un llibre dur però molt recomanable per recuperar la memòria d'un fet execrable.
