Teresa Pàmies, biògrafa de la guerra i tot el que ve després

Ampliar foto L'escriptora Teresa Pàmies

L’escriptora Teresa Pàmiesrtve

Ampliar foto L'escriptora Teresa Pàmies

L’escriptora Teresa Pàmiesrtve

Vídeos relacionados
Francesca PuigFrancesca Puig 

Teresa Pàmies ha estat una escriptora catalana molt marcada per les seves vivències i la ideologia d'esquerres, que amb 17 anys ja la portà a parlar en mítings davant centenars de persones. Era filla del dirigent marxista Tomàs Pàmies, i Teresa el 1937 va començar a militar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya.

Va treballar molt activament a l'organització fins i tot en responsabilitats de direcció, i va ser impulsora de l'Aliança Nacional de la Dona Jove, que només va existir dos anys, fins al 39 que acabà la guerra.

En aquell moment es va haver d'exilar i aquí va començar la descoberta de Teresa Pàmies per la força de la paraula escrita. Primer va viure a França, després a Cuba, a la República Dominicana, i finalment a Mèxic, país on va viure més anys.

A Mèxic estudia periodisme a la Universitat Femenina. Però el 1947 marxa a viure a Belgrad, on començà a treballar a la ràdio. Després, a  Ràdio Praga, fa de  com a redactora de les emissions en castellà i català.

És d'aquesta ciutat, l'actual capital de Txèquia, on Teresa Pàmies s'inspira per escriure Testament a Praga, un dels  llibres que l'ha fet més popular.

Des de l'exili escrivià també per a les revistes catalanes Serra d'Or i Oriflama. Finalment, torna a Catalunya el 1971 i ja sempre més va fer d'escriptora.

Pàmies estava casada amb el secretari general del PSUC Gregorio López Raimundo, mort el novembre del 2007. D'aquesta unió va nèixer el també escriptor Sergi Pàmies.

L'autobiografia, retrat propi i d'un temps

Els escrits de Teresa Pàmies tenen sempre un fons autobiogràfic, fruit de les seves vivències i compromisos polítics i socials des de l'adolescència. Va ser autodidàctica fins que va entrar a la universitat mexicana. Sempre com a testimoni personal, escriu dels fets que viu des de la II República Espanyola fins al maig francès del 1968.

Quan el 1971 torna a Catalunya i presenta Testament a Praga, guanya el Premi Josep Pla i el premi Crítica Serra d'Or de prosa narrativa. Aquest llibre l'escrigué juntament amb el seu pare, el balaguerí Tomàs Pàmies. Des d'aquell moment comença a fer carrera literària amb novel·les, dietaris, reportatges i d'altres escrits, fins i tot en castellà, sempre amb un fons autobiogràfic i de testimoni personal d'uns anys, des de la Segona República Espanyola fins el maig francès del 1968, que havia viscut intensament. Quan érem capitans (1974) és una obra entre crònica i biografia dels militants d'esquerra. La mateixa empenta la du a escriure llibres com Los niños de la guerra, Quan érem refugiat, Si vas a París papà..., Gent del meu exili, Los que se fueron, La reraguarda republicana, Carta a la néta sobre el comunisme.. Els darrers d'aquest grup són Els anys de lluita (2001), i Estem en guerra. Escrits 1936-1939 (2005). Les seves novel·les més conegudes són Dona de pres, Amor clandestí, Aquell vellet senzill i pulcre, Memòria dels morts, La filla del Gudari... I dels seus viatges: Vacances aragoneses, Matins d'Aran, Rosalia no hi era, Busqueu-me a Granada, Praga i Jardí enfonsat: viatge a Castella i Lleó i Allí em trobareu: viatges (2002). les seves col·laboracions al diari Avui les recopilà al llibre Vuitanta-set dilluns a l'AVUI. Cotninua treballant a la ràdio, escriu i tradueix i tracta en assaig la defensa de la dona, la militància. Amb el doctor santiago Dexeus escrigué La mujer a partir de los cuarenta años Més tard, Mascles no masclistes i L'aventura d'envellir (2002) i Conviure amb la mort Rebé la Creu de Sant Jordi la Medalla d'Or de l'ajuntament de Barcelona el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català A la contraportada de 'Convirure amb la mort' Teresa Pàmies mira la mort amb una mirada lúcida i serena,i que conviure amb ella és "no és pactar, dialogar, consensuar el dia a dia amb ella. És un forcejament que, a la llarga, guanyarà la mort, però la vida s’enforteix en resistir l’embranzida, en superar una malaltia, en reviscolar l’ànim decaigut, en sentir-se estimat i respectat, i satisfer, de tant en tant, els batecs de la carn i les pretensions de l’ego”. * També és autora d'una biografia en castellà de la líder comunista Dolores Ibárruri publicada a Mèxic el 1975). El 1997 va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona i el 2006, el Premi Manuel Vázquez Montalbán. * Quan de jove pertanyia a les joventuts socialistes unificades, treballava al butlletí Juliol. En l'època de democràcia ha col·laborat amb gairebé tots els mitjans de comunicació catalans.

Espacio reservado para promoción
cid:20190