"Gent de paraula" fa un homenatge a l¿editora i escriptora, recentment desapareguda, Esther Tusquets

• L'escriptora i editora Esther Tusquets i el seu germà Òscar, van passar fa poc pel programa de Cristina Puig on, entre altres fets, van parlar de les seves memòries d'infància i joventut escrites en el llibre"Temps que van ser"

"Gent de paraula" és un programa dirigit i presentat per Cristina Puig.

Esther Tusquets va morir ahir d’una pulmonia però ha deixat una gran petjada en el món de les lletres. Va estar al capdavant de l’editorial Lumen durant 40 anys i va escriure els seus propis llibres, alguns dels quals premiats amb importants guardons. Abans de morir, va tenir la idea d’escriure juntament amb el seu germà, l’arquitecte Òscar Tusquets un llibre de memòries de quan eren joves.

Durant l’entrevista a “Gent de Paraula” descobrim que la idea d’escriure aquest llibre a quatre mans va ser de l'Esther "li vaig proposar d'escriure aquest llibre perquè volia apropar-me a ell i conèixer-lo millor" encara que l'Oscar confessi que "jo m'he explicat menys que ella perquè no m'agrada gaire recordar".

On han posat el límit a l'hora d'explicar? L'Esther respon amb contundència "el límit l'he posat amb els meus fills perquè és un tema delicat i considero que com a mare ho he fet força malament".

L'Oscar, en canvi confessa que l'ha escrit força tranquil perquè la majoria de persones que hi surten són mortes "si haguéssim allargat les memòries m'hauria hagut de censurar perquè hi ha gent viva als que hauria fet mal". Poques mentides però molts secrets

Tots dos expliquen que van ser educats en la veritat i admeten una incapacitat manifesta per a dir mentides. No obstant, a la família Tusquets hi passaven moltes coses que no s'explicaven.

"La família interessa molt més a l'Esther que a mi" diu l'Oscar i al llibre queda de manifest perquè ella parla més obertament de qüestions familiars que no pas ell.

Per exemple, l'amant de la mare que al llibre adquireix la categoria "d'amic" entre cometes.

Un secret a veus "Tothom sabia que l'Antonio era l'amant de la meva mare menys nosaltres" explica l'Esther que afegeix que "quan tenia 15 anys no podia acceptar que la seva mare estigués enamorada d'un altre home però s'estigués amb el meu pare per posició social i comoditat".

La mare

Tot i admetre que el gran misteri de la família va ser sempre el pare, la mare és la figura més present en tot el llibre i qui més els va marcar, fins a confessions de l'estil "vaig estar enamorat de la meva mare fins i tot sexualment però no era complex d'Èdip".

Esther admet no sorprendre-la gens aquesta informació fins al punt d'admetre que "jo també m'hagués enamorat abans de la meva mare que del meu pare".

Les darreres pàgines del llibre expliquen els últims dies de vida de la mare i com ho van viure, tots dos coincidint a dir que el deteriorament físic i mental d'una persona que els havia marcat els va fer apartar-se'n "vam abandonar la mare, no ho vam fer bé" diu l'Esther, encara que no hi ha penediment per part de cap dels dos.

"El final de la meva mare s'assembla molt al de Marlene Dietrich" diu Oscar Tusquets "no volia veure ningú, va estar anys sense sortir de casa, no rebia visites".

Parlen de la relació, també, amb els servei de la casa, que és qui els va cuidar, els viatges de Setmana Santa, la relació amb Platja d'Aro, la passió compartida pel mar, els anys a l'escola alemanya... i acaben, com una premonició, amb dues confessions referents a la seva mort.

L'Esther vol morir al seu pis del carrer Muntaner o davant del mar "però sobretot que ningú llegeixi cap poema al meu funeral" mentre que l'Oscar vol que el dia que es mori es munti una festa i "que no hi vinguin autoritats ni periodistes ni gent poc fiable".