Taula d'actualitat: Quant costa morir? Amb la participació del vice-president de l'Associació d'Empreses Serveis Funeraris de Catalunya, Josep Ventura; el director de l'Àrea de Decessos de FIATC, Xavier Cortés; i l'advocada i tècnica en consum a l'Associació de Consumidors de la província de Barcelona, Ana Buch. Amb ells hem comentat
INFORMATIU. DIARIS SOBRE LA TAULA. TERTÚLIA: IGNACIO MARTÍN, periodista i politòleg. MIQUEL MARTÍN GAMISANS, consultor de comunicació.
No cal ser un enamorat del luxe ni de la Costa Brava per allotjar-se a l’Hostal de la Gavina. L’establiment, construït a la Punta d’en Pau, entre Sant Feliu de Guíxols i Platja d’Aro, vincularia aquest trosset de paradís de la Costa Brava amb la família Ensesa.
A principis dels anys 20 del segle passat, Josep Ensesa Gubert, fill d’un industrial gironí, intel•ligent, innovador, tenaç i persistent, convencé son pare per a que Ii cedís el que eren uns ermots per edificar-hi vivendes, de seguida que veié el potencial turístic d’aquells paratges. Així fou com Senya Blanca, la casa familiar d’aquell visionari, obrí el camí d’una urbanització, S’Agaró, que des del 1932 ha tingut el seu epicentre en l’Hostal de la Gavina, un petit establiment hoteler que ha vist com les 11 primeres habitacions s’han multiplicat gairebé per set amb el pas dels anys sense perdre el gust per l’art, i com el culte a la bellesa ha continuat impregnant totes les seves estances, tots els seus passadissos, amb tapissos flamencs, talles romàniques, làmpades de Murano, gerros de Sèvres, arquimeses i mobles antics que l’han convertit en un petit museu a l’abast dels seus hostes.
Quan l’avi de l’actual propietari va tenir la idea de convertir el que era una explotació agrícola en establiment d’hostes, els veïns li van prendre el pel: no creien que ningú arribés a aquelles contrades de Peramola i opinaven que l’home no volia treballar. Dècades més tard, el que és ara un hotel de quatre estrelles s’ha convertit en referència indiscutible. No hi ha platja, ni romànic, ni res que el situï en un entorn turístic: “Qui ve a Can Boix, ve a Can Boix”, diu Joan Pallarès, l’actual propietari. I quin és el secret per atreure clients d’arreu, any darrera any? Segur que la cuina és un d’ells. Primer era casolana i ara és més sofisticada, però sempre d’alt nivell. I l’ altre és la cura extrema que Joan Pallarès i la seva dona, Teresa Alba, posen en tots els detalls. Això inclou acompanyar personalment els hostes a fer una excursió en 4x4 o presentar-los un pescador expert que conegui recons tranquils quan les aigües del Segre baixen remogudes. També, estar amatent a les noves aficions o interessos dels turistes: de veure com observaven la diversitat ornitològica de la zona o els estels que lluïen en un entorn net de contaminació lumínica, n’han sortit activitats noves. Els Sopars Starligth són una de les cites freqüents a l’estiu, amb l’ajut dels experts de Celístia Pirineus.
Un dia de primavera, quan tenia 11 anys, a Jaume Subirós el van venir a buscar per treballar com a grum en un establiment que s’acabava d’obrir. Era el Motel Empordà, al costat de Figueres. Amb els anys, Subirós va anar aprenent l’ofici. En tenia 30 quan el fundador del Motel i sogre seu, Josep Mercadé, va morir prematurament. Mercadé havia aconseguit renovar i modernitzar la cuina catalana tradicional, com ens explica el poeta i artista Narcís Comadira; a més d’haver introduït aquí plats i ingredients de la cuina francesa. Mort Mercadé, Josep Pla, client habitual del Motel, amb taula i habitació fixes, encomanava a Subirós la seva por de que la gent seguis venint per veure el final. No sols no va ser així sinó que l’establiment ha superat els 50 anys d’història, i compta amb el reconeixement de tots els grans xefs de l’actualitat.
Els Piqué, encapçalats per l’Ernest, el patriarca de la família, ho van tenir clar des del començament: ells no en sabien res del món de la restauració, així que, a banda de continuar confiant la cuina en el Bernardino Campoy, el xef, tota la família es va arromangar per tal d’ajudar a que el nou negoci familiar tirés endavant. Corria l’any 1992.
Divuit anys abans, el 1974, havia nascut en un extrem de Vilafortuny -un dels barris residencials de Cambrils-, Mas Gallau, un petit restaurant a peu de carretera fruit de la iniciativa de dos socis. L’establiment que en un principi va cobrir amb escreix les expectatives dipositades per la clientela, va acabar per esmerçar l’energia d’aquells emprenedors i passà a mans dels Piqué que en van saber treure el fruit.
Els mateixos comensals que freqüentaven el Menjador Pairal, molts d’ells estrangers que s’hi aturaven per agafar forces durant els viatges d’anada i tornada entre les seves residències d’estiu i llurs països, van ser els que els van engrescar a tirar endavant un nou projecte, un hotel de 38 habitacions, on fer-hi sojorn durant aquells llargs trajectes. Després, amb el ‘boom’ del turisme a la Costa Daurada, va venir un camp de golf que els diferencià del turisme de platja.
Als responsables del Monestir de les Avellanes un dia, un client, els va demanar quin cd posaven al matí, per tenir-lo i endur-se a casa aquells cants d’ocells tant diversos. I és que a l’hostatgeria es viu un ambient de calma, envoltada de natura. Es vol oferir als hostes un parèntesi en la seva quotidianitat.
Situat al terme municipal d’Os de Balaguer, a La Noguera, l’establiment és una antiga abadia del segle XII reconvertida pels germans maristes. Ells hi van arribar a començaments del segle XX, fugint de la Setmana Tràgica. Durant anys va allotjar un seminari. El descens de vocacions va portar l’ordre a obrir-lo als visitants, ens explica el germà Ramon Benseny. En van fer una hostatgeria i també una casa d’espiritualitat. L’hostatgeria -que funciona com qualsevol hotel- és un lloc de tranquil•litat i convivència, amb habitacions austeres, sense televisió, per convocar la pau exterior i interior.
A la trajectòria de la Fonda Europa, nascuda a Granollers l’any 1771, hi tenen un paper important els esmorzars de forquilla que tenen lloc els dies de mercat, els dijous. Per això tots els membres de la família Parellada que es dediquen a la hostaleria es van aplegar al voltant d’una taula, un d’aquests dies. Ramon Parellada, propietari de la Fonda Europa i del Senyor Parellada, a Barcelona, i les seves germanes Teresa, propietària de Can Ribas, i Ada, al front del Semproniana, es van trobar amb el seu cosí, Paco Solé Parellada, amo del 7 portes de Barcelona. La feina de fondista forma part del ADN de tots ells. I és aquest tema, el que vol dir ser fondista, l’eix vertebrador de la conversa.
