Gemma Nierga és una periodista que ha desenvolupat gran part de la seva trajectòria professional a la ràdio i la televisió, des de que era molt jove. “Als 21 anys vaig trobar la comoditat de conduir un programa que m’agradava. I, a partir d’aquell moment, sempre he tingut la sensació que el mitjà m’havia escollit a mi, més que jo escollir-lo a ell. La ràdio va arribar a la meva vida. I jo no m’imaginava que em passaria tota la vida fent ràdio. Va aparèixer gràcies a una persona d’aquesta casa com és el Jordi Hurtado. Jo era molt joveneta i el Jordi Hurtado necessitava una reportera. I durant un any vaig estar fent això. Després va venir Parlar per parlar, La ventana i Hoy por hoy”.
Gemma Nierga visita "Noms propis", programa dirigit i presentat per l’Anna Cler a qui explicarà com fa la seva feina i com ha anat evolucionant des de la primera vegada que s’hi va haver de posar davant d’un micròfon de manera professional. “A mi em va resultar complicat fer La ventana quan el Sardà em va dir que se’n va i que jo havia de posar-me al capdavant del seu programa. Jo no havia arribat als trenta i em venia molt gros tot allò. Però a la vegada, suposava un repte molt interessant col·locar-me a conduir un programa que havia fet el Sardà, un home que jo sempre he admirat molt i no ho diré gaire més. Però, bé, jo vaig arribar a fer-me’l meu i per a mi va ser....Jo crec que va ser l’època que he sigut més feliç fent ràdio, els quinze anys de La ventana a la cadena SER. Preferia fer ràdio a fer tele. Sempre he estat una persona una mica acomplexada. Jo era una nena que sempre em tapava molt, no volia que em veiessin gaire. I la tele em produïa un curtcircuit. I ara ho lamento molt perquè ara, quan em veig gran, penso que llavors era una nena moníssima. I m’ha passat una cosa estranya i és que ara, amb cinquanta i.... m’agrada fer tele perquè crec que quan et fas gran, valores les coses en al seva mida més justa i, per tant, t’és igual tenir una arrugueta més perquè valores molt més els anys d’aprenentatge que ja tens a la motxilla”.
Gemma Nierga va néixer a Girona fa 54 anys, però “no he exercit molt de gironina perquè vaig viure molt poquet, potser 4 ó 5 anys de la meva vida, però la meva família tota ve de Girona, de La Bisbal i de Sant Feliu de Guíxols. A la meva professió sempre he tingut un alt nivell d’experiència. Crec que això està bé, que t’acompanya tota la vida, però que et dona un grau d’infelicitat molt gran. I crec que és una cosa que també amb els anys he intentat corregir perquè la vida no és perfecta, al contrari, la vida és tota ella un gran imperfecció. I si aspires a estar sempre al 10, mai estaràs contenta, ni amb tu ni amb els altres, i transmet un grau d’infelicitat que a mi m’ha acompanyat molt. I ara, et fas gran i te n’adones que treure un 7 està la mar de bé”.
