INTERVENEN
Josep M. Bilurbina, arquitecte urbanista
ARXIU
Carles Capdevila, periodista que ens acaba de deixar
IL·LUSTRACIONS MUSICALS
Recordant “La Monyos”, Rudy Ventura
Lola la tavernera, Por Bo
La balada d’en Lucas, L’Empordanet
CONTINGUT
Com ja sabeu s’està celebrant enguany el cinquantenari de la primera edició de la cantada de Calella de Palafrugell i nosaltres vàrem agafar el compromís de, al llarg de la temporada, dedicar algunes edicions a la història, la discografia i el fet social. L’havanera representa més que un cant, és la síntesi de l’aventura d’aquelles persones que castigades per una economia limitadíssima anaren a Cuba a fer fortuna o senzillament a poder menjar. El somni antillà es va apoderar de força jovent que signava un compromís pel servei militar i així els deixaven embarcar. I entre anades i vingudes ens va arribar l’havanera, aquest cant de compàs cadenciós que va agafar els aires de la contradansa popularitzades per les classes més humils. Els vaixells la van portar al nostre litoral, va arrelar a les tavernes, va pujar als escenaris i avui se n’han fet espectacles que han trepitjat fins i tot el Palau de la Música. I del cant clàssic en castellà o hispà tal com va arribar d’ultramar, s’ha passat a la lletra en català i a introduir nous instruments com la bateria, la flauta travessera o el fiscorn També s’ha iniciat la fusió amb diversos estils, com ara la rumba. Lola la tavernera, de Josep Bastons i Carles Casanovas n’és un exemple. L’escoltem interpretada pel Grup Port Bo.
En el món de l’havanera... no tot és havanera. En les cantades s’inclouen altres registres de la cançó marinera..., s’escolten balades, fins hi tot, sardanes. Pel que fa a les balades ni ha una de molt il·lustradora de la transformació social que va comportar la irrupció del turisme, és la Balada d’en Lucas de l’Ortega Monasterio que ens interpreta el grup l’Empordanet.
I ara canviem radicalment de temàtica, de l’Empordanet amb l’allau de turistes a l’estiu però no ara en que encara la calma és d’agrair, passem a una avinguda reconeguda internacionalment que és com una babel: les Rambla de Barcelona. Superficialment ens pot impactar la gran rierada de la ciutadania de tota procedència, però sota la seva pell té una cor que batega i una associació, els Amics de la Rambla, que cuida extraordinàriament d’aquest gran arteria arxipopular. La Rambla és tot un univers. Quan ens vàrem plantejar tractar d’ella en un dels nostres programes vàrem veure que la temàtica ens desbordava: la Rambla necessita tota una sèrie. I les sèries s’han de preparar escrupolosament. Per això hem iniciat uns contactes i hem demanat el suport d’experts. Un d’ell es una persona que porta 30 anys col·laborant-hi. Es tracta de l’arquitecte urbanista Josep M. Bilurbina.
La Boqueria, el Liceu, la que fou Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona... topants emblemàtics d’aquesta arteria internacional... L’Acadèmia, molt abans de la tecnologia digital, tenia i encara té, a la façana el rellotge que donava l’hora de referència. Molta gent es parava en mig del passeig, observava el rellotge i posava el seu en hora. Recordem la imatge d’alguns que eren de butxaca, amb cadena i tot, que portaven el senyors de Barcelona com, per exemple, en Josep Maria de Segarra.
Avui tristament volem acabar reproduir l’entrevista que fa tres anys en ocasió de la primera convenció de l’Associació de Micropobles de Catalunya, a Pira, municipi de la Conca de Barberà, vàrem fer a un periodista que acaba de deixar un gran buit en el panorama de la comunicació, de l’ensenyament i humanament en general. Carles Capdevila no ha pogut vèncer la malaltia amb la que ha lluitar amb totes les seves energies com feia amb tot el que emprenia. Ella no va ser una empresa triada però la va assumir i el seu delit era viure i superar-la. No ha pogut ser. Carles et recordem molt proper en aquella convenció.
