Aquesta setmana, a “Món possible”, ens acostem a la realitat dels menors estrangers no acompanyats, els coneguts com a “mena”, a partir del testimoni d’un d’aquests nois. Va sortir del Marroc amb 17 anys, amagat als baixos d’un camió, que el va traslladar a Melilla. Va viure al carrer i en un centre d’acollida. Després el van traslladar a altres ciutats, fins que va arribar a Barcelona. Aquí no ha estat mai protegit per l’Administració i sobreviu amb l’ajuda d’entitats com l’Espai de l’Immigrant. Estudia Fontaneria, amb l’esperança de trobar una feina i un futur, que se li negaven al seu país. “En Marruecos —diu— no tenía derecho a soñar, porque los sueños no existen”. Tot i que es lamenta que aquí tampoc no ha trobat una vida digna —“somos personas de más; un inmigrante no cuenta tanto como un español”— no perd l’esperança: “ahora estoy mal, pero en un futuro podría estar mejor”.
A més d’aquest testimoni en primera persona, parlem dels “mena” amb Ester Cabanes, la directora general de la Dgaia, la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència; Mª Jesús Larios, l’Adjunta al Síndic per a la defensa dels drets de la infància i l’adolescència; Joan Aldavert, extreballador d’un centre d’acollida per a menors estrangers, que ha recollit la seva experiència en un llibre, i Albert Canals, mentor voluntari d’un menor immigrant a Canet de Mar.
